El tresor de sa Cova des Castell d'Alaró

Mossèn Antoni M. Alcover redacta aquesta rondalla al Volum XIV, pàg. 29 i diu que li  ha contada En Joan Parets de Son Curt. La contarella explica que un alaroner...

...trobà dalt sa cucuia d'aqueix castell una cova plena de set munts de set passes de redó de dobles de vint, i d'aquelles més grogues.

Després cridà un amic i tots dos anaren a veure-la. Tot i les advertències del primer, el convidat va prendre una dobla d'or i la boca de la cova es va cloure a l'acte. Aquesta no es va tornar obrir fins que aquell no la va tornar deixar exactament en el munt del que l'havia presa.

I tots dos ja han pegada fua cap a defora. I com cent mil llamps cap a Alaró. I diuen que sa cova se va cloure de ell nou, i no s'és tornada descloure pus mai. (...) No és ver que ho ha d'esser ben garrida una estesa de set formiguers de set passes de redó, i tot dobles de vint?

Les bruixes de Son Curt

La clotada on neix la font de Son Curt o font de sa Mata, que dóna nom també al torrent, és un lloc especial, recobert per una vellíssima mata. S'hi davalla per una rústica escala feta de graons de pedra treballats i, allà mateix, hi ha també la gola de la cova. La descripció que en fa Antoni M. Alcover és exacta: 

... hi ha una cova no gaire gran, però fa un forat que tira ben endins. Diuen que un temps, d'allà dins sortien ses bruixes es vespre i s'espitxaven per aquells contorns a fer-ne de ses seues.

La rondalla escrita (Tom núm. V, pàg. 138) diu també que el sen Felet s'hi acostà un vespre perquè havia vist la llumenària de la ciutat de ses Bruixes, i que mai més es tornà saber res d'ell.

La potada del cavall del rei En Jaume

En una de les pedres vora el portal forà de l'avantmurada, que fan com a de cavalcador, hi ha una marca rodona més o manco profunda que seria, segons la contarella, de la pota del cavall del rei en Jaume en rendir la murada. Vos ho contarà qualsevol alaroner. Així ho recull també Antoni M. Alcover al tom núm. V de l'Aplec de Rondalles Mallorquines (pàg. 107), tot i que la referència és més genèrica.  

... i quan pujau en es Castell d'Alaró, devers mitjan lloc, si ho mirau bé, també n'hi veureu de clots dins sa penya, que ho pareixen, potades de cavall.

... i des puig de So'n Cos de Marratxí amb un llongo se tirà an es Coscois de Santa Maria, i amb un altre an es castell d'Alaró.

Respecte de la pervivència d'aquesta marca, mirau també la imatge 2 de l'apartat de l'arxiu Salvany dins la secció d'Imatges d'ahir i avui.

La sang dels moros

Les parets dels penya-segats del castell part damunt el darrer tram de camí, especialment a posta de sol, prenen un color ataronjat ben intens que hauria pogut donar origen a la llegenda, la de que aquests regalims encara són fruit de tota la sang que vessà l'exercit cristià i el propi rei En Jaume de la matança de moros que allà hi feren. Així ho recull també Antoni M. Alcover al tom núm. V de l'Aplec de Rondalles Mallorquines (pàg. 108-109), encara que en realitat parla també d'una herba clapada de vermell.  

... espasada va, espasada ve, a dreta i a esquerra; i caps de moro a l'aire, i cossos xapats en creu, i sang per llarg que brufava aquelles penyes i s'herba que s'hi congriava, que encara n'està clapada...

Si hi anau, i mirau arreu per devora aquelles potes senyades a sa penya, hi veureu un herbum, molt atapit, clapejat de vermell fosc...

Les bruixes d'Alcadena

Diu una versió que durant el solstici d'estiu, és a dir, per la nit de Sant Joan, les bruixes d'Alcadena i del castell d'Alaró tiren uns fils de cim a cim i s'hi passegen per damunt fent-hi jutipiris. Sembla que aquesta llegenda podria recollir el fet meteorològic que, per aquestes dates, la humitat de juny i els corrents tèrmics entre les dues muntanyes congrien unes boires esfilagarsades que compareixen i desapareixen en ràpida evolució. És memorable el dibuix de Francesc de Borja Moll a l'aplec de Rondalles d'Antoni Maria Alcover, que altra vegada  recull la llegenda (Tom V, pàg. 135). Aquesta transcripició, emperò, la situa en el temps cada dissabte!

Idò diuen que ses bruixes, altre temps, com anaven tant pel món, que en feien de pica de porc, es dissabtes a vespre se solien aplegar dalt aqueis dos puigs (...) i se tiraven uns fils que elles sabien filar, i amb aqueis fils feien un pont entre es Castell i s'Aucadena i allà dalt ballaven i feien mil jutipiris fins hora d'auba, que se'n tornaven an es seu cau o enfony, com ses òlibes.

L'episodi de Cabrit i Bassa

Segurament la llegenda de Cabrit i Bassa és la més coneguda del castell o, si més no, una de les més emblemàtiques. El fet històric sobre el que se sustenta és el de la conquesta de Mallorca al rei Jaume II per Alfons el Lliberal de Catalunya. (Mirau l'episodi a la secció d'Història antiga) Una de les millors descripicions de l'episodi el trobam a El Comte Mal, un poema en dotze cants escrit per Guillem Colom i Ferrà (Sóller 1890- Ciutat 1979) i publicat per l'editorial Moll el 1950.  A continuació reproduïm un fragment del Cant Quart, amb permís de l'editor.

El salt den Fonoll 

Aquesta rondalla és encara també ben viva al poble d'Alaró. Antoni Maria Alcover la recull al Vol. XXIV (pàg. 101-102) de l'aplec de Rondalles Mallorquines publicades per l'Editorial Moll.

Idò això era un alaroner que li deien En Fonoi, s'homo més agosarat, atrevit, de més coratge i més mal de retgirar que se fos vist mai.

Figurau-vos que una vegada posà messions que faria s'uiastre una hora just en es castell d'es penyal de s'Orengar, allà a sa cucuia esglaiadora d'es Castell d'Alaró, a on es penyalar reploma, fa barbacana; i si un hi guaita, no veu més que es fondal aborronador a milenars de pams endins...

Conta la rondalla, que l'enveja de qui havia posat messions amb en Fonoll, veient com havia de perdre l'aposta, el va empènyer fondal avall. D'això, el poble en feu una cançó que Mn. Bartomeu Guasp Gelabert recull en un dels seus poemes. (reproduccions dels textos amb permís de l'Editorial Moll i de la impremta en el cas de Guasp.)