Dificultat: baixa         Durada sense aturades: 1 hora i quart

Aquest és el camí d'accés al castell menys conegut i, per tant, menys transitat. Sabem per en Xisco Lillo que també li diuen camí de ses Rotes des Metge. En realitat el camí ens mena a les cases des Verger des de Los Damunt d'Alaró. És bo de seguir si bé te algun bocí delicat, especialment si es fa amb infants.  

Tal i com hem dit, l'itinerari comença Los Damunt d'Alaró, en realitat, el nucli original del poble, al carrer de Son Duran que, una vegada s'endinsa a la muntanya, pren el nom de Camí de Ses Artigues.

Al cap de 200 m deixarem a l'esquerra el senyorial portal de Can Corona. Unes curioses rajoles ens donen l'assenyat consell de parlar bé. (Tant de bo en el parlar bé poguéssim també ser capaços de servar el tresor secular dels mots).

Un poc més endavant, a l'altre costat del torrent que voreja el camí per la dreta, deixarem les cases de Sa Font des Jardí. És destacable la torre que flanqueja les cases i que acollia el cup del molí fariner. Davant les cases ho testimonien algunes moles. En poc més de cinc minuts de camí, quan haurem deixat a la dreta la bassa potabilitzadora del poble, ja albiram el cim del castell i arribam a la capella que dóna accés al qanat àrab de la font de Ses Artigues, una construcció de factura sensiblement millorable. Passarem pel costat i el deixarem a l'esquerra.

Enfilarem ara el camí de s'Estret tal com indica una placa municipal. Es tracta d'un camí encimentat que dóna accés als veïnats del redol. Si no el deixàssim, ens menaria fins Orient pel pas de s'Escaleta. En cinc minutets deixarem a la dreta, enfilades, les cases de Can Paleta que reconeixerem pel rètol de ceràmica al seu portell d'entrada però -sobretot- pels dos magnífics xiprers, símbol de benviguda.

Ara hem de parar esment perquè al cap d'un minut o dos trobarem a la dreta del camí un botador amb nou graons de pedra adosada al marge que salva la tanca metàl·lica i amb una escala de ferro a l'altre costat. Hi passarem i seguirem un tirany ben prim esquerra amunt que ens menarà tot d'una al camí ample que dóna accés als darreres d'un primer porxo, que segurament -un temps- allotjava collidores d'oliva, amb fumeral i cisterna davant.

Seguint el camí passarem per davant el portal d'aquesta construcció, on una rajola la batia com Ses Artigues. Començarem a remuntar marjades, en principi amb tendència a la dreta. Tot d'una deixarem una abeurada enreixada, a l'esquerra, i un marge superior amb el que sembla un portell, que no hem de prendre. En realitat, ben aviat el tirany, ben estret, molt poca cosa a estones, però prou marcat, s'enfila de marjada en marjada pel costat dret d'un petit comellar que baixa cap a la caseta (vista retrospectiva de la foto de la dreta).

En tres minuts des del porxo haurem assolit la capella d'un pou encastat a les marjades i flanquejat per dues gegantines oliveres. Hi passarem ben per davant i el deixarem a l'esquerra. Part damunt, un poc més a l'esquerra, trobarem un segon botador, de ferro, col·locat per quan la barrera està tancada.

Just a l'altre costat del botador trobarem una altra cisterna, aquesta de factura desgarbada i tapa de ferro galvanitzat, i un poquet més envant, un vell garrover que deixarem a l'esquerra i, un poc amunt a la dreta, una altre porxo amb dos aiguavessos.

El tirany segueix la seva ruta coster amunt cap a l'esquerra i assoleix en dos minuts o tres el centre del comellar que hem estat remuntant. Estam a punt de deixar les marjades d'oliveres per entrar en zona de pins i brolla de xiprell, mata, qualque romaní... Ens marca la frontera una reixa que superarem altra vegada per un tercer botador, de ferro. En aquest punt, abans de passar el botador, és important no seguir per l'esquerra, a l'altra vessant del petit comellar, tot i que alguns punts de color rosa a la roca ho poguessin suggerir.

Just en haver botat la reixa la seguirem per la dreta uns metres i girarem cap a l'esquerra per remuntar un terreny amb poques vistes. Tot i que sempre anirem per tirany, hi pot haver algun punt de dubte que ens resoldrà moltes vegades una fita o discretes fletxes vermelles pintades a la roca. 

En menys de cinc minuts assolirem un coll més obert, tancat de paret. Salvarem aquesta i la seva reixa per un quart botador, també de ferro, i serem a la part superior del torrent de sa Mata, que molt més avall estotja la cova i la font de Son Curt.

El camí, un poc més marcat ara, parteix cap a l'esquerra i planeja una estona (ara puj un poc, ara baix una mica). Entre el brancam del pinar aviat tornarem a destriar la carena i els penya-segats del castell. En menys de cinc minuts des del botador arribam a un ressalt rocallós que, seguint el camí, deixarem a la dreta.

Ara el camí sembla iniciar una davallada que tot d'una evita per escometre amunt el primer pas que salvarà un roca grossa i rodona gràcies a una arrel d'alzina i a un margetó construït de manera atrevida sobre el llom d'aquesta roca. Som al pas de s'Estaca, que supera de manera elegant una timba que deixarem, gairebé invisible, a la nostra dreta.

A la sortida del pas, després d'una pujada de petites ziga-zagues, serem altre pic a una espècie de collet flanquejat a la dreta per una cresta rocallosa. Amb esment, s'ho paga enfilar-s'hi o acostar-s'hi per davant (anant molt alerta) per gaudir de les vistes dels penya-segats que tenim al davant. El camí que ha de venir ens menarà per damunt d'ells, lògicament per l'esquerra.

Ara el camí s'enfila amb una certa tendència a l'esquerra, cercant el llom d'un terreny no gaire espès però un poc empitat. Ben aviat, no més de tres o quatre minuts, trobarem per sobre de nosaltres una altre marge de pedra seca, llarg, horitzontal, que corona un llisar i que sosté el camí. L'assolirem per la part més còmoda, pel centre, i el seguirem cap a la dreta. Tenim al davant la nafra vermellosa del penya-segat que hem de superar.

Entram ara en zona de carboners, i de tot d'una el camí puja per acabar, en un minut o dos, baixant dins una torrentera on hi ha una gran sitja, una petita bassa de parets referides i les restes de la barraca del carboner amb un pi caigut a damunt. Hi trobam també, deixa de temps passats, una mesura d'oli. En Xisco Lillo ens fa saber que aquesta bassa aprofita l'aigua d'un petit salt que hi ha més amunt, visible tot i que estigui sec, que prové de la Font de Ses Rotes Fredes, des Verger.

Si ens enfilàssim torrentera amunt, trobaríem més sitges, però el nostre camí passa entre la bassa (que ens quedarà a l'esquerra) i la barraca del carboner, com si el pi caigut en fes de barrera. Anirem pujant i en cinc minuts més serem al portell d'una paret que, per la seva part dreta, corona el penya-segat que ens ha servit de referència. Abans de travessar-lo veurem ben enmig una petita pica de pedra trencada.

Som quasi dalt. Dos minuts més de pujada suau, una escopinada de gegant en un pi proper, i la vista del castell ja no ens tornarà fugir del davant.  Entram ara ja altre pic en zona d'oliverar, una mica abandonat.

En tres minuts més, amb tendència a la dreta, el camí passarà un portell i una cadena i ens deixarà al primer revolt de la pista que puja des Verger al Pouet.